Entrevista a Xavier Ala Aguilar, soci fundador de l’Associació per la Lliure Educació (ALE)
“Els nens educats a casa són més flexibles i sociables”
Entrevistat per IMA SANCHÍS – 15.09.2008  – La Vanguardia

Tinc 45 anys. Vaig néixer i visc a Barcelona. Separat, amb parella i tres fills de 19, 16 i 12 anys que s’han educat a casa. Llicenciat en Filologia Catalana, treball com a professor de secundària. La meva política és que si als nens se’ls deixa, aprenen. Escora cap al budisme

Un professor que educa els seus fills a casa?

Volia viure la vida amb els meus fills, això de veure’ls només de vuit a nou del vespre em semblava trist.

Què més?

Sabia que per necessitat el sistema educatiu i els currículums escolars són rígids i inflexibles, que l’ideal és l’atenció individualitzada i que en general s’ha perdut la vocació de mestre.

…

Què passa llavors? Una lluita entre els alumnes i els professionals de l’ensenyament. Però tot depèn del que vulguis aconseguir: si vols persones amb criteri propi, l’escola no serveix per a això, però sí per fer persones emmotllar socialment.

Difícil elecció.

L’educació en família implica assumir l’educació, la formació i la instrucció dels teus fills; es tracta d’una educació flexible, lluny d’horaris rígids, dels canvis bruscos de matèria i de la uniformitat escolar. I hi ha moltes maneres de fer-ho.

Compti.

Hi ha famílies que segueixen un sistema molt acadèmic, fent hores a casa d’matèria de currículum que combinen amb activitats fora de casa, i altres que segueixen el que als Estats Units es diu el unschooling, que consisteix a aprendre i viure sense els límits que imposa l’estructura escolar, que no és més que el reflex de la societat.

En què es tradueix?

És no viure d’acord amb una vida que imposa un horari, treballar en una cosa que no t’agrada per poder guanyar uns diners que, sovint, es gasta en coses supèrflues. Un nen que s’educa a casa té més possibilitats d’anar triant el que vol fer.

Què diu la llei?

Al Regne Unit l’educació en família està acceptada i regulada, a Espanya no està reconeguda, hi ha un buit legal. Si pots demostrar que t’estàs ocupant de l’educació dels vostres fills, això no és absentisme i, davant d’això, l’Administració no té resposta.

Quantes famílies prenen aquesta opció?

Al Regne Unit unes 25.000; a França, on porten més de 20 anys, 3.000, i aquí es calcula que unes mil. Exemples coneguts són Mercè Rodoreda, Federica Montseny, Víctor Català i Joan Maragall, que va educar els seus fills a casa.

¿Pares amb treballs liberals?

Sens dubte és una opció de vida, persones que renuncien a unes coses en benefici d’altres i que s’organitzen per a això. Cada vegada hi ha més casos de famílies monoparentals.

I si vols un reconeixement oficial dels estudis?

Tal com està la normativa espanyola avui, l’única opció és presentar als 18 anys a la prova de maduresa. Però cada vegada hi haurà més opcions, perquè hi ha molt de fracàs escolar i molts alumnes que es perden pel camí. L’altra opció és inscriure al nen en una escola estrangera a distància que pugui donar l’opció de presentar un expedient de convalidació.

Arriben a la universitat?

Sí, alguns arriben, no és un impediment educar a casa, al revés, les seves inclinacions es perfilen més clarament i arriben a la universitat amb més coneixement sobre la matèria escollida. La meva experiència de 20 anys com a professor d’institut és que molts joves es veuen abocats a la universitat sense saber què volen fer amb les seves vides i que el fracàs universitari és molt alt, però no hi ha estudis al respecte.

I la socialització dels nens?

Aquest és un dels grans mites educatius, els nens educats a casa tenen un índex de socialització més elevat perquè la llar és una base des de la qual planejar activitats, i es vinculen de manera molt més lliure amb persones de diferents edats i extractes culturals.

Són més flexibles i sociables?

Sí No obstant això, els nens escolaritzats estan molt acostumats a tractar amb iguals i la relació amb adults sol estar més marcada per la indiferència, i amb els professors sovint és de manifesta hostilitat.

Què diuen els estudis?

El més recent és el de Paula Rothermel (2002), de la Universitat de Durham, basat en 419 famílies que eduquen a casa, amb avaluacions del desenvolupament acadèmic i psicosocial dels infants. Aquests nens mostren una major destresa social i manca de problemes de comportament, i acadèmicament alts nivells d’assoliment. Els resultats en els exàmens van sorprendre fins i tot als propis pares.

A què és degut?

Són nens acostumats a prendre responsabilitats en les seves famílies ia motivar-se ells mateixos en les seves activitats diàries, i es beneficien de la llibertat de desenvolupar les habilitats al seu propi ritme.

I què diu l’estudi de la percepció de les pròpies famílies?

Que tenen més espai per a les activitats familiars, la discussió i l’espontaneïtat. Valoren la unitat familiar i els pares participen més del que és habitual.

I les baralles entre germans?

Entre les famílies estudiades hi ha pocs indicis de les rivalitats entre germans que freqüentment s’accepten com una cosa normal, i l’aprenentatge és negociat i diferenciat per a cada fill. Sense excepció, tots els pares estan determinats a proveir un ambient enriquidor per als seus fills.